Una nit al cim de la Serrera

El passat dijous, 5 d'agost, vaig cumplir una d'aquelles fites que feia temps que portava al cap, i ho va ser al 3r intent.
M'havia proposat de dormir dalt del pic de la Serrera, el 5è cim mes alt d'Andorra, de 2913 m., i que és el primer cim d'alta muntanya que vaig fer quan tenia quinze anys, si mal no recordo.

                       Imatge tardoral de la Serrera, des de la vall de Sorteny

De fet, és també el cim que més vegades he pujat, acompanyant adolescents, o adults, o en solitari, a l'hivern, a l'estiu, per Ransol, per Sorteny...
Però des de la primavera que em voltava la idea d'anar-hi a dormir en solitari. La idea d'anar-hi a dormir feia anys que la comentàvem amb l'Albert P., però no l'havíem arribat a concretar... I així va ser com un divendres de juliol tenia intenció d'anar-ho a fer, però les previsions no eren del tot bones. Unes setmanes després sí que vaig agafar el cotxe i vaig arribar fins a Ordinio, però estava plovent i tot restava molt tapat.
Així que vaig haver d'esperar les vacances de l'agost per a portar-ho a terme, aquest cop per la vall de Ransol. A les 6 de la tarda del 5 d'agost començava a caminar des del final de la pista de Ransol. No vaig trobar ningú en tota l'ascensió.

I vaig anar guanyant desnivell tot gaudint moltíssim del paisatge solitari.

             Imatge del primer estany dels Meners amb la llum del capvespre

Vaig arribar al cim quan faltaven 10 minuts per a ser les 8 el vespre. Allí vaig trobar l'agradable sorpresa de que el bivac que l'Albert m'havia comentat que ja no hi era, estava refet. Només em va caldre acabar-lo d'arreglar una mica per a tenir-lo apunt per a passar la nit:

Vaig sopar tranquilament l'entrepà de truita a la francesa mentre xerrava per telèfon amb el meu nebot Aleix, que no sabia on estava i enviava un missatge a la Laura. La pujada havia anat fenomenal i només calia esperar que la nit no fos molt freda. Mentre anava llegint els missatges del "llibre de piades", vaig gaudir de diferents imatges gràcies als núvols i al vent:

Fins que va arribar el moment per a posar-me dins del sac i la funda de bivac per a passar la nit. Vaig decidir dormir amb les ulleres posades per a poder gaudir millor de la nit estelada, quan els núvols m'ho permetien. Vaig dormir la mar de bé fins cap a les 4 de la matinada, quan el vent em va despertar. La nit estava totalment serena, però bufava un vent no molt fort, però que diria que més del previst.
Vaig anar adormint-me i despertant-me, i en algun d'aquests moments, vaig veure un estel fugaç. Una bonica cirera per a coronar el pastís de l'experiència.
Finalment, cap a tres quarts de set del matí em vaig alçar, i a les 7 vaig començar a baixar del meu cim particular altre cop cap a la civilització, on vaig arribar a dos quarts de nou del matí.
Abans d'arribar a baix, em vaig percatar de l'existència de la placa en honor a en Quim, un bon amic del Dani R. que havia mort víctima de dues allaus l'hivern passat. Un record també per a ell:

En fi, i així va acabar el que recordo com una de les sortides i experiències més maques, completes, intenses, reconfortants, simpàtiques i entranyables que he fet a la muntanya.