Petit i Gran Encantat

El diumenge, 25 de setembre, i després de la festa de comiat de les valls d'Àneu a la Marta "la trastus", i amb l'Ángel, la Núria i la Bashi, vam matinar per a pujar als Encantats.
El dia va començar radiant i encara es va il·luminar més quan, tot just arribat al prat de Pierrot, on es deixa el cotxe, se'ns va aparéixer la mare de Déu en forma de veí d'Espot amb cotxe que ens podia pujar fins a l'estany de Sant Maurici amb el vehicle.
Això començava molt bé.  Només per a començar ens havíem estalviat uns 45 minuts d'un camí força bonic, però que ja ens coneixem quasi de memòria.
Així que ens posem les motxilles ja a 1.900 metres d'alçada.

Vista del massís dels Encantats.

  
En pocs minuts passem pel refugi Ernest Mallafré i saludem al guarda, conegut de la Núria i l'Ángel. Amb seguretat, l'Ángel ens porta cap a l'entrada de la canal central dels Encantats. Allà ens vestim amb tot l'armament: casc i arnés, i mirem per on començar a pujar. Es tracta d'arribar exactament a la canal central quasi a la part superior, i abans hem d'anar per l'esquerra. Dubtem per quina canal començar, i jo diria que comencem per la més difícil. Això promet (de difícil), penso jo quan grimpo els primers passos. Per sort, la cosa no és tan exposada i exigent, i anem progressant i guanyant metres ràpidament. El terreny és bastant exposat però no hi ha gaires passos difícils. Més amunt entrem ja a la canal central, i arribem a la mítica enforcadura... a 2624 metres. Quines sensacions...

La pujada per la canal central alterna bocins herbosos

amb bocins més exposats

fins posar-nos, al terç final, just a dintre la canal

on ens esperen passos més entretinguts

que n'hi ha que els passen amb gran elegància.

fins arribar caminant a l'Enforcadura.

Ara sí que ens armem fins a les dents, i organitzem les cordades. L'Ángel, qui si no? anirà de primer. La Bashi i jo el seguirem, i mentre jo asseguri de nou a l'Ángel, la Bashi assegurarà a la Núria, que vindrà al darrera. La via escollida per arribar al cim del petit Encantat és la directa, de tres llargs i de quart grau. L'Ángel es curra uns passos que déu n'hi do. Com disfruto anant de segon.
 

L'Ángel currant-se els tres llargs de primer

La Núria espera el seu torn

Ja a la vora del cim, recollint les cordes, l'Ángel i la Bashi.

La Núria i l'Ángel es retroben.

Arribem a la cresta cimera i en pocs moments al cim  (2734 metres) tot passant per la vora del segon pi més alt de Catalunya.

Després de l'escalada, pocs metres ens separen del cim.

El segon pi més alt de Catalunya

Foto de cim dalt del Petit Encantat.

Tres rappels ens separen altre cop de l'enforcadura.

Començament del segon rappel

L'Ángel està a punt d'arribar a l'enforcadura altre cop.

 Allí guardem les cordes, però jo no em trec els gats. Amb una rápida grimpada d'uns 20 minuts, entre el segon i el tercer grau, ens plantem al cim del gran Encantat (2748 metres), on ja no hi queda ningú.

La grimpada de l'enforcadura cap al Gran Encantat

El Petit Encantat des de la vora del cim del Gran.

Últim bocí abans del cim

Foto de cim al Gran Encantat.

I comencem la baixada per la que és la via normal. La veritat és que recordava la baixada més fàcil del que realment és (de quan havia fet el Gran Encantat per la via normal). Però bé, poc a poc i sense pressa, arribem a la canal de la via normal, i al refugi Ernest Mallafré, on la Núria i la Bashi s'hi queden. Jo he de tornar cap a Llorenç, i l'Ángel va a casa seua a buscar material: els hi queden tres dies més de muntanya.
Un bon dia, una bona ascensió i molt bona companyia. Què més es pot demanar? I jo que acabo de fer una ascensió de les que feia temps que somiava, el petit Encantat.