dimarts, 26 de juliol de 2011

La solitària d'enguany, al pic de Cuenca

No sé si perquè vaig avisar molt tard o per què, ningú es va animar a pujar al pic de Cuenca el diumenge, 24 de juliol. Així que, com anualment faig una sortida sol, vaig deduir que aquest era el dia indicat.
El pic de Cuenca domina les valls d'Àneu majestuosament. Quan un arriba amb vehicle des del sud i arriba a Escaló, el cim que apareix al fons és el Cuenca.
Malgrat la seua alçada més aviat modesta, 2633 metres, el desnivell per accedir al seu cim és considerable. I és que vaig començar a caminar des del mateix poble d'Isil, el de les falles, a 1200 metres d'alçada. De fet, crec que a l'estiu feia molt temps que no començava a caminar des d'un poble. Sempre hi ha alguna pista que ajuda a guanyar desnivell.
Així doncs, el diumenge a les 7 del matí començo a caminar amb la fresqueta pel sender ben marcat que duu als estanys d'Airoto. El camí es va atansant cap al torrent i puja per la seua vessant dreta, entre el bosc.


Panícal blau i escobes ornamenten el camí...

A mesura que vaig guanyant alçada, veig com el cel es va tapant considerablement. Poc després comença a plovisquejar. Veig que la cosa perilla i em dic que, com que no plou molt i encara tinc els núvols per sobre meu, vaig pujant per a veure, si més no, algun estany. Quan vegi que ja estic vora la boira, ja giraré cua. Arribo així cap a dos quarts de nou, al primer estany, l'Estanyeta, a 2000 metres d'alçada. Segueixo per la seua vora esquerra i s'acaba el camí de cop. Veig una fita cap a l'esquerra, en un caos de blocs... però cap més.
Llavors recordo que la Núria de Son em va comentar de pujar per la dreta de l'estany. Per allí hi ha un caos de blocs més petits i se sent córrer l'aigua per sota. Començo a pujar i al cap de pocs minuts, s'obre un bonic pla i veig un camí a la meua dreta... On em dec haver despistat, em pregunto? Ja ho veurem a la tornada, perquè el temps es va arreglant. I veig el que potser és el cim, bastant més enlairat, a la meua dreta. El camí, ben marcat, segueix el planell i al final fa un gir a l'esquerra, just on hi ha una fita (que després pensaré en ella) i planeja i baixa una mica fins que veig la llampant cabana d'Airoto, a 2200 metres, d'un color taronja destacat i que deu fer poc que han pintat. Hi arribo quan són les nou del matí. Darrera seu, més avall, es veu el segon estany, l'estany Mitjà. Obro la porta del refugi, però no hi entro. Hi ha gent dormint. A fora, refrescant-se a la font, 4 xibeques plenes... Igual venien a fer un "botellón" d'alçada. Continuo pel camí, que em duu, en molts pocs minuts, al tercer, gran i majestuós estany d'Airoto, on a la seua vora hi ha una tenda amb dos pescadors.

El curiós refugi d'Airoto, a 2.200 metres d'alçada.

I altre cop, el camí desapareix... La ventatja ara és que el coll de Moredo, on vull anar, ja és visible. L'opció més viable és anar cap a un caos de blocs i un camp de nerets per atansar-m'hi. Però el record del camp de nerets baixant del Tèsol fa que em decideixi a pujar més per la dreta, que es veu més transitable encara que més costerut... Després d'uns minuts de pujada sense pausa, arribo dalt d'un turonet on paro per a mirar per on continuar. A la meua esquerra hi ha un planell i el que sembla una manera fàcil d'arribar al coll. Per la meua dreta hi ha un accés més mantingut però també viable. Em decideixo per aquesta segona opció i de seguida retrobo un altre camí que ja no abandonaré fins al coll. El dubte d'on he perdut aquest sender ja no el resoldré, perquè acabaré baixant per una altra banda.
Per aquest marcat camí, doncs, arribo sense problemes al coll de Moredo, a quasi  2500 metres d'alçada. S'obre la perspectiva: A l'esquerra, el Bonabé i el Roca Blanca. A la dreta, el Cuenca. Davant, la bonica vall de Moredo, on es veu clarament el camí que porta cap al coll on estic.

L'estany Mitjà, a l'esquerra, i el d'Airoto, a la dreta.

Des del coll, la vall i la Basseta de Moredo.

La carena cap al Cuenca.

La carena que va cap al Cuenca no es veu tan fàcil com esperava... Però cap allí vaig. Només al principi hi ha una petita grimpadeta. Després, continua més fàcil i vaig sortejant les dificultats més per la vessant d'Airoto (on hi bufa el vent), que per la de Moredo (que hi fa quasi calor). Però arriba un punt, on veig que per Airoto he de perdre  bastant alçada i que per Moredo no hi puc baixar. Decideixo continuar a tota cresta fins que un tallat considerable em fa tornar enrere. Toca perdre alçada per la vessant d'Airoto. No és difícil, però s'ha d'anar alerta. Travesso una canal, que separa curiosament la roca esquistosa de la calcària i veig que, fent una grimpada, el terreny posterior ja és més fàcil. Grimpo i començo la pujada final per un terreny calcari força curiós, que em fa pensar que estic en un terreny no pirinenc. La pendent és considerable i s'ha d'estar alerta a no relliscar.
Són les 11 del matí quan arribo al cim. Les vistes són impressionants de totes les valls d'Àneu, com era previsible. L'Aran queda tapat pels núvols que m'han fet la guitza a primera hora.

Vistes cap a l'oest, amb la Pica.

Cap al sud, les valls d'Àneu.

Cap al sudest, amb el Tèsol allí mateix.

Foto de cim.

Després de vint minuts al cim per a fer fotos, menjar una mica i trucar a la Laura, començo a baixar. Com que la baixada calcària no m'acaba de fer el pes, faig servir la intuïció per anar a veure el final de la canal que he travessat abans de deixar l'esquist. Per tant, continuo per la carena cimera fins que la roca es transforma per a ser esquistosa. Faig un cop d'ull, i em sembla viable baixar per allà. Així que vaig fent. És curiós, perquè la paret esquerra de la canal, segons baixes, és calcària, i la paret dreta, esquistosa... El terra, bastant descompost. No té cap dificultat. Només s'ha d'anar en compte amb les pedres que deixes anar. Sort que anava sol, perquè en faig tirar avall una que no veig on va a parar.

La canal de baixada. A l'esquerra, calcari, i a la dreta, esquist.

Baixant, veig el punt on he travessat al pujar la canal, i trio clarament de continuar baixant i no tornar a la carena. Si segueixo la canal, cada vegada més herbosa, vaig directament al planell situat per sobre del primer estany, just a la fita que he trobat a la pujada, poc abans del refugi. Algú més fa servir aquesta via, no sé si per pujar o per baixar. De fet, la canal a l'hivern deu ser atractiva, tot i la seua orientació sud-oest, i possiblement sense gran dificultat, com m'agraden a mi. Amb tot plegat, he fet una bona drecera.
Ara sí que ja només toca continuar pel camí, on em creuo amb una parella que pugen, i veure on he perdut, per primera vegada, el camí. De seguida ho veig. Com que anava tant a la recerca del primer estany, al pujar he seguit recte en lloc de pujar a la dreta. Marco el desviament amb una fita i continuo baixant.

L'Estanyeta o primer estany, a 2000 metres.

Al cap de dues hores de deixar el cim, torno a Isil, cansat i molt, molt satisfet.
Feia un any, des de l'ascensió al Feixant amb el Patxi, l'Alfredo, el Nico i l'Aleix, que no feia 1400 metres de desnivell... encara he aguantat prou dignament.

4 comentaris:

  1. És una zona una mica "abandonada" Airoto. Vaig pujar al Cuenca fa molts molts anys. Però tinc pendent fer la increíble pala de neu a la primavera, quan surts d'Escaló i la veus flipes!

    ResponSuprimeix
  2. I després de tot això encara vas tenir força de carregar al Ferran a la motxilleta i anar caminant d'Escalarre fins a Esterri! No m'extranya que mengessis tant. Que et vas fotre dos postres!!! ji, ji, ji!
    Mua!
    Marta

    ResponSuprimeix
  3. Hola guapeta. Ja veus què he de fer per a poder menjar dos postres sense remordiments...
    petons

    ResponSuprimeix