divendres, 5 d’agost de 2016

Agulla del Coll de Coronas i Agulla SO d'Abadías per la "Via directa del Joanet", amb sorpresa final

Cap de setmana intens el del 29 al 31 de juliol, per a dos agulles tresmileres "fantasmes". El divendres a la tarda, amb l'Aleix, ens dirigim amb la furgoneta fins als Llanos del Hospital.
Dormim allà i ens alcem a les 4.30. A les 5.00 marxa l'autobús cap al pla de Besurta. Gent de peu al mateix i un curt trajecte per on quasi tothom va cap al cim de l'Aneto. Nosaltres també seguim la corrua de gent disciplinadament i encarem la penosa pujada cap al Portillón Superior:



dimecres, 13 de juliol de 2016

Del pic de les Capceres de l'estany Roi al Fenerui, per la vall de Llubriqueto

Ens trobem a Viu de Llevata, el dissabte, 2 de juliol, la meua família i la de l'Edu i la Zaida. Vénen també els dos Joseps. L'endemà volem anar a la vall de Llubriqueto. L'Edu passa mala nit i al final no s'anima. El dissabte s'alça un dia radiant, i comencem a caminar ben d'hora ben d'hora per aprofitar l'ombra i la fresqueta.
El camí surt just després de que la carretera de la presa de Cavallers passi per sobre el riu, també just després de l'entrada al Parc Nacional i al campament de Toirigo.



dimarts, 28 de juny de 2016

"Nudillo del Perdido"

Aquesta és la crònica de l'ascensió a uns dels tres mils fantasmes, aquells que no surten a la llista d'en Buyse però que compleixen la seua única norma objectiva: 10 metres de relleu sobre els colls propers.
Es tracta del "Nudillo del Perdido", entre el coll del Cilindro i la bretxa que precedeix al "Dedo del Perdido".
Així, el dissabte 11 de juny, ens n'anem amb els Aleixos cap a la "pradera" d'Ordesa i iniciem el camí cap al refugi de Góriz, tan llarg com bonic. Com és evident, passem pels llocs clàssics de la ruta:



dimarts, 17 de maig de 2016

Canal "Mossèn Ramon d'Aina" al pic de la Serrera

Vaig pujar al pic de la Serrera, per primera vegada, al juny del 1989, amb 16 anys. Va ser el meu primer cim d'alta muntanya, tot i que la nostra intenció era pujar al pic Estanys Vall del Riu i l'Estanyó. Però amb els pocs coneixements que teníem, i amb la vista impressionant que el pic té des de la vora del refugi de Sorteny, ens vam equivocar del tot:




dimarts, 12 d’abril de 2016

Corredors "Arròs a la cubana" i "Arròs a la cubana amb allets" al pic dels Tres Estanys"

En menys d'un any, del 18 d'abril del 2015 al 3 d'abril del 2016, he pujat ja tres vegades al pic dels Tres Estanys. Aquí ve la crònica, i justificació, d'aquesta tercera ascensió.
Ens trobem una vegada més a Salàs el dissabte, 2 d'abril, amb en Josep i en Joanet. El diumenge, de bon matí, ens dirigim cap a Esterri d'Àneu, i d'allí a Unarre i un punt entre les petites poblacions de Cervi i Gavàs. Allí agafem la pista que puja fins vora el planell de Sartari i l'estany de la Gola. No podem fer tota la pista, perquè una llengua de neu ens ho impedeix.
Són les 7.25 h del matí quan comencem a caminar:



dimarts, 5 d’abril de 2016

Tossal de Monteró, Coma de Gelis i Pas de l'Orellut

El diumenge, 27 de març, dins les vacances de Setmana Santa, fem una excursió amb nens i nenes. Ens trobem la Izel i el seu pare Jordi; l'Aitana i el Marcel amb la seua mare Rosa, i el Ferran i jo.
L'objectiu inicial és pujar al Tossal de Monteró i visitar el Pas de l'Orellut. Al final, afegirem un altre cim, la Coma de Gelis.
Per iniciar l'excursió, ens dirigim amb els dos cotxes per la carretera C-13 en direcció a Camarasa. Al punt quilomètric 39,5 deixem la carretera i agafem una pista a l'esquerra. Agafem un primer trencall a la dreta i anem per aquesta pista fins al cobert d'en Mingo (aproximadament a un quilòmetre de recorregut des de la carretera), una petita cabana que està en un desviament a l'esquerra d'aquesta pista (si anéssim a la dreta aniríem cap un cimet on es veuen, clarament, unes antenes (mapa Sant Llorenç de Montgai i Camarasa de l'editorial Piolet). Estem a uns 400 metres d'alçada i allí comencem a caminar cap al Tossal de Monteró. Per fer-ho, seguim recte en direcció sudoest fins que, al cap d'uns 50 metres, veiem una fita. Hem de girar a la nostra dreta, nordoest, per agafar el sender que ja no deixarem fins al cim:



dijous, 17 de març de 2016

Circular al Pical Ras, al Serrat de Carreu

Divendres, 11 de març, ja ben de nit, me'n vaig cap a Salàs de Pallars. Dissabte, no massa de bon matí, me'n vaig cap a Tremp, i allí agafo la carretera cap al port de Comiols, fins a Isona. Allí agafo la carretera en direcció cap a Coll de Nargó.
Passat el poble de Bóixols, i seguint aquesta ressenya, passat el punt quilomètric número 20, giro a l'esquerra per un pista amb les indicacions cap a Els Prats, Montanisell i Sallent, un dels escenaris de la magnífica novel·la d'en Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs. Poc després, hi ha una altra bifurcació. Jo segueixo en direcció a Els Prats fins al coll de Llívia, un "nus" de pistes on començaré a caminar.
L'objectiu d'avui és pujar al pical Ras, la màxima alçada del Serrat de Carreu, cim que em vaig deixar quan vaig fer-hi una circular ja fa un temps. Però avui, per variar una mica, hi vull pujar per l'obaga.
És la solitària anual, per acabar els "comptes pendents" amb Salàs de Pallars i les excursions que em deia sempre ma mare.
Em sorprèn la quantitat de neu que hi ha. Serà una quasi hivernal i tot... sense el material adequat... Des d'on aparco el cotxe, el coll de Llívia a 1.480 metres d'alçada, agafo la pista de l'esquerra, segons he arribat: