Pics d'Eriste i Tozal del Box per l'Aigüeta de la Ball

Finalment, una nova sortida, i quina sortida. Quatre dies i tres nits de muntanya perduts en una vall bastant solitària amb bona companyia:

El dissabte,  18 d'agost, i enmig de les previsions d'onada de calor, ens trobem a Eriste, prop de Benasc, la Montse, l'Alba i els dos Aleixos. Jo he vingut amb la Gona des de Viu de Llevata. Dinem els entrepans i ens n'anem a aparcar el cotxe al pont de Tramarrius, a mig camí de la pista que porta cap a al cascada d'Espigantosa i el refugi Ángel Orús. He dit aparcar? Quan arribem a la vora del pont, hi ha el petit espai envaït per 7 o 8 cotxes que fan quasi impossible deixar res. Banyistes, barranquistes, excursionistes... tothom ha triat aquell dia per a deixar el seu vehicle al pont de Tramarrius. Després d'una hora i mitja de maniobres i deixar-hi mig embragatge per a no ratllar un 4x4 aparcat de qualsevol manera, comencem a caminar.

 

 

Són dos quarts de quatre de la tarda i estem a 1250 metres d'alçada. El camí està ben traçat, i es nota que l'han netejat fa poc, perquè hi ha restes de boix tallat a les vores. El lloc preciós, i el riu encantador, amb diverses tolles que ens estan cridant continuament, i és que fa una calor terrible (com deuen estar a la plana?). A més a més, el camí, o puja molt, o bé moltíssim... Com n'estic de desentrenat. A més, per a més inri, la Montse i l'Aleix van parlant com si no suessin gens... grrrrrrr....

El camí puja pel marge dret fins que en aquest pont passa a l'esquerre

Descansem i agafem aigua

Cabana de l'Aigüeta, per a emergències...

 

Ens trobem només amb dos grups d'excursionistes. Uns ens indiquen que a la pleta on volíem acampar, el riu està sec... me catxis... així que haurem d'acampar una mica abans. Tampoc hi ha massa diferència, com a molt un quart d'hora, però el terreny no és pas tan pla (l'endemà comprovarem com a bona part de la pleta no hi ha aigua, però en la part superior sí que n'hi ha... més grrrrrr....).
No sabem massa cap a quina hora arribem al lloc on s'acaba l'aigua, suposo que cap a un quart de set de la tarda, i de seguida anem a refrescar-nos a ella. Fresca, però quin gust, a uns 1,900 metres d'alçada.

Al fons, coll de la Ribereta i els pics de Bagüeña.

 

Plantem tenda, sopem, xerrem... i cap a dormir. La Montse i l'Aleix B. fan bivac, que només es quedaran una nit.
Quan ens despertem, el cel està clar, però ràpidament es va tapant i fins i tot ens cauen algunes gotes... Què no hi havia onada de calor? Amb tot plegat, no comencem a caminar fins a tres quarts de vuit al matí... De fet, el dia no va ser clar del tot quasi en cap moment. I segurament ja ens va anar bé, perquè quan sortia el Sol, apretava de valent...
En fi, anem caminant, i de seguida arribem a la seca pleta... molt bonica, però sense aigua, fins que la retrobem uns minuts després... què hi farem?

Aviat se'ns fa evident el lloc per on haurem de pujar. Hem de deixar el sender del PR i encarar aquesta pujada, d'uns 45 graus, sense sender:

Hi ha unes fites per a deixar el sender. Després i ja en tota la jornada, molt poques. Pugem a agafar el bocí herbós que es veu a l'esquerra i després fer la clara diagonal encara més a l'esquerra, per a superar la muralla rocosa i després girar a la dreta per a trobar l'estany de baix. 500 metres de desnivell en no res.

A la dreta de la terrible pujada, la cascada que ve dels estanys.

Arribem a l'estany inferior de Bagüeña, a 2.450 m. d'alçada, on veiem una parella plegant una tenda.

I seguim pujant sense camí, però ja amb vistes als tres cims d'Eristes:

Anem seguin el curs del torrent, passant per unes petites estanyoles i per l'estany alt de Bagüeña, ja a 2.700 m.,  que ens deixa al peu de l'Eriste Nord, on comencem a trobar fites. Ja ben a la vora del cim, ens trobem amb el Jandro, el tiet de l'Alba, que ha vingut per la vall de Barbarisa.

Vistes cap a la cresta d'Espadas-Posets i el Dent de Llardana

Cap a Millaris i Viadós

Foto de cim a l'Eriste Nord

Baixem del cim i anem a voltar per una carena secundària que separa el Nord del Central. Perdem quasi dos-cens metres d'alçada, fins als 2.850 m., i llavors girem per a dirigir-nos cap a la bretxa entre el Central i el Sud. La bona és la bretxa de la dreta, que es pot veure en la foto següent:

Per a arribar a la bretxa hi ha restes de camí, i des d'ella, per l'altre cantó, unes fites ens duen per un corredor directament al cim, després d'una curta grimpada.

Foto de cim a l'Eriste Central

Tornem a la bretxa i mirem com superar una altra petita muralla que ens separa del sud. Ens hi anem atansant, i, miraculosament, apareixen les fites per a superar el pas sense gaires dificultats. Encarem un curt corredor fitat que ens deixa a la carena, i la seguim fins al cim.

Foto de cim a l'Eriste Sud.

Estem força cansats d'aquest puja i baixa i ja són tres quarts de quatre de la tarda. Mirem l'inmens pedregal que ens espera i intentem anar per les zones menys dolentes cap a la vora de l'estany inferior de Bagüeña, altre cop, i com no podia ser d'altra manera, sense quasi cap fita.

Els isards ens distreuen de l'inmens pedregal.

Finalment, arribem a l'estany inferior i ens dirigim a baixar la gran pendent... quin mal de genolls.... però finalment arribem a la pleta i, poc després, a la tenda. Deuen ser quarts de set. L'Aleix i la Montse no tenen més festa i se'n van:

I l'Aleix P., l'Alba i jo ens quedem, i clar, fem el sopar:

L'endemà, dilluns, 20 d'agost, altre cop amunt, i cap al coll de la Ribereta

Refem el camí de l'endemà, però, aquest cop, no l'abandonem, sinó que seguim el PR. PR? Petit recorregut? O Poc reconegut, com diu l'Aleix? Poc després del desviament cap als Eristes no trobem cap més indicació. Hi ha restes de camí, però poques, fins que arribem a la vora de l'estany de la Ribereta, a 2.250 m. d'alçada, seguint sempre per la vora del torrent:

Quan hi arribem, l'Alba ens comunica que ens esperarà allà. Acusa el cansament del dia anterior, però especialment la recent malaltia que ha passat.
Arribem al coll de la Ribereta, ja a quasi a 2.500 m., ara sí amb marques de camí, i sempre amb vistes cap a aquest cim:

Quan estem a la carena, veiem, però, que darrera el primer cim, hi ha l'autèntic Tozal del Box:

La carena no té cap dificultat i el que més costa és arribar al primer cim:

Foto de cim al Tozal de las Lleras de Cecilia, a 2.705 m.

Vistes cap als Eristes, Espadas i Posets.

Foto de cim al Tozal del Box, 2.733 m.

L'Aleix fa amistat amb una cabra...

Retornem pel mateix camí fins a l'estany de la Ribereta, on ens espera l'Alba i tot baixant, ens desviem cap a la dreta per un camí més marcat que ens duu cap al refugi de Pardinas:

I d'aquí, ens costa trobar la continuació cap a la pleta, però quan trobem el camí, ràpidament tornem a la pleta i a la tenda. Ara sí, repòs, migdiada, jugar a cartes, mandrejar, sopar, llegir, dormir. I l'endemà, dimarts, 21 d'agost, recollim tenda i tornem cap a la furgoneta...
No sé quants anys feia que no feia quatre dies seguits de muntanya, però tinc la sensació de que molts... tot un plaer... gràcies Laura!

La única nota negativa, que el diumenge em vaig fer una torta de peu que vaig aturar amb la ma dreta i em va provocar una fisura al radi del canell: