dilluns, 5 de novembre de 2012

Circular al serrat de Carreu

Des de Salàs de Pallars, fa temps que em tenia encisat la vista que hi ha d'un serrat amb una carena ben allargassada que s'hi veu. És el Serrat de Carreu, una oblidada muntanya del Prepirineu.
Amb la Laura i el Ferran, anem a passar la "castanyada" a Salàs de Pallars. És el dimecres, 31 d'octubre. L'endemà, 1 de novembre, tercer aniverari de la mort del meu pare, em llevo ben d'hora ben d'hora i agafo el cotxe per anar cap al poble de Bóixols (en la carretera que va d'Isona a Coll de Nargó, una de les carreteres més tranquiles que conec). Un cop a Bóixols, agafo una pista asfaltada que surt de l'esquerra de la font del poble i la segueixo tota fins que esdevé pista sense asfaltar. Segueixo llavors potser un parell de quilòmetres fins arribar a Casa Girvàs.

Casa Girvàs, punt d'inici i final de la ruta circular



Sense camí, cap al pas de Castellnou

Estic a uns 1.450 metres d'alçada, segons la ressenya de la qual n'és coautora l'Olga (antiga companya d'històries muntanyenques) a la revista Vèrtex, i que és la que faig servir durant el dia.

Començo a caminar, en la meua sortida solitària d'enguany, a les 8.30 hores del matí i vaig pujant, sense camí, cap al que sembla l'únic pas evident per a arribar a la carena, el pas de Castellnou. Als dos cantons hi ha imponents parets que segurament farien les delícies d'escaladors millors que no pas jo.

Vora el pas de Castellnou

No sé si m'equivoco o no però em trobo, al cap de 20 minuts de caminar, en un pas de 4 o 5 metres que cal grimpar. És vertical però fàcil (jo li posaria segon grau), encara que no voldria haver de baixar-lo (després, llegint altres ressenyes, ningú parla d'aquesta grimpada. Em dec haver equivocat). A partir d'aquí, el terreny segueix sense camí, però és més fàcil i arribo a la carena (havent de traspassar una tanca  metàlica que barra el pas).
Allí trobo el primer rastre d'humanitat en tot el que porto caminant: Una fita? No. Una cagada? No. És una fantàstica llauna de tonyina abandonada...
En fi, enfilo carena cap a l'oest per a arribar al cim del Cap de Carreu, de 1649 metres d'alçada o de 1749, segons les fonts.

 Des del Cap de Carreu, vista de Casa Girvàs, d'on venim.




Cap a l'est, Cadí enfarinat i a la dreta, el Pedraforca.



Ben a la vora, al nord, el Boumort.



Nord enllà, els Pirineus



Cap a l'oest immediat, vista de la Carena fins al Gallinova



Allò és el coll del Trumfo.



Més a l'est, el pantà de Sant Antoni i Salàs.



I cap al sud, el Montsec



Foto de cim al Cap de Carreu

La vegetació ha canviat de forma considerable. Si la vessant solana està dominada pels matolls i especialment pel boix (només hi ha pins al mig del Pas de Castellnou), la vessant obaga, a part de boix i ginebró, permet observar un bosc de pi roig.

A partir d'aquí, es veu la llarga carena que acaba al coll del Trumfo i que és la intenció del matí. No hi ha dificultats tècniques en tota la carena, i si n'hi ha, sempre es pot baixar cap a la dreta, cap al nord, cap a l'obaga del serrat, més vora del bosc. Es fa pesat perquè és un puja i baixa continu. La soledat és immensa i només em sento acompanyat pels nombrosos voltors...

Els voltors, fidels acompanyants del serrat
La primera part la faig més aviat per sota la carena (encara hi ha gel de la rosada i em fa una mica d'impressió). Després, és ja més fàcil anar per dalt de la carena, encara que tot depèn del bocí.
Al cap d'un parell d'hores de carenejar, arribo a l'extrem occidental del serrat, al cim de Gallinova, de 1687 metres d'alçada.

Curiosa la feixa que es veu més enllà del coll del Trumfo



Al cim del Gallinova



A partir d'aquí, hem de tornar a passar per sota una altra tanca metàlica i anar en direcció oest perdent alçada ràpidament per un terreny pedregós. Arribo al que suposo que és el pas del Llop. Primer hi ha una desgrimpada per un parell de roques inclinades que es passen bé agafant-se als troncs dels boixos. Al cap d'uns 40 metres hi ha un pas que, vist des de dalt, impressiona molt. És una barra rocosa d'uns quinze metres d'ample. D'alçada, en deu tenir 3 a la part més estreta i 5 a la més ampla. Anem a la més ampla perquè és la que sembla que té més preses per a peus i mans.

Vist així no sembla gran cosa...



Per algun racó d'allà he baixat


No sense bufar la desgrimpo i em dirigeixo, ara sí sense problemes, cap al coll del Trumfo.
Allí hi arriba una pista que, en ràpid descens, comença a resseguir la serra de Carreu pel seu vessant sud en direcció est, és a dir, cap a casa Girvàs, on he deixat el cotxe.

El serrat des de la pista de retorn

Vaig seguint la pista i trobant diversos trencalls. Sempre segueixo el de l'esquerra.

Passo per diversos masos i bordes. El més curiós és un lloc on trobo diverses caravanes i autocaravanes molt bens instal·lades, una tenda de campanya i on sembla que estan reconstruint un mas malmès.
Arriba un punt, a uns 1.250 metres d'alçada, en que la pista s'acaba en mig del no res. Allí comença un difús sender que he d'anar seguint. Per sort, casa Girvàs és visible quasi en tot moment i permet que no em senti perdut.

Es veu Casa Girvàs

Toca remuntar 200 metres de desnivell sense perdre el sender i seguint les primeres fites que veig en tot el dia. A més, aquests 200 metres no es fan de manera continuada, sinó que cal pujar i baixar diverses vegades.
Tot plegat, sumat a la meua actual deficient forma física, fa que arribi a Casa Girvàs ben trinxat, 5 hores i mitja després d'haver-ne sortit (amb quatre petites parades incloses).

Del coll d'allà baix que vinc...
Pel que llegeixo després, el cim principal del serrat de Carreu està a llevant del pas de Castellnou i és el Pical Ras, de 1.848 metres o 1.782 o 1.804, segons les fonts. Tocarà anar-hi algun altre dia...

1 comentari:

  1. Iep Carles, excel.lent descripció de la volta. Efectivament, un entorn privilegiat, sol.litari quant a presència humana (llàstima d'algunes traces totalment prescindibles...) i una més que generosa balconada vers les serres pallareses més emblemàtiques i també del Pirineu més proper. Superat el cim del Gallinova cal seguir un bon tros la tanca de la reserva fins trobar una porta d'accés que ens permetrà baixar per una tartera i sense complicacions fins al pas del Llop.
    Salut!

    ResponElimina