sempre molt més lluny: Sí, Sí: Ascensió nocturna hivernal a la llum de la lluna plena al Pic de la Serrera!!!!

Capítol 1
Dia indeterminat de la primavera del 2010: Amb l'Aleix B. anem fins a Canillo amb la intenció d'aprofitar la lluna plena i fer una ascensió nocturna, a la llum de la lluna, al pic de la Serrera.
Després de sopar a la casa d'Aina, anem fins a l'entrada de la vall de Ransol amb la intenció de començar a caminar. El temps no acaba de ser bo. Després de pensar-nos-ho moltes vegades, acabem deixant-ho estar. De fet, ja no ens quedem ni a dormir a Aina. Baixem directament cap a Lleida.

Capítol 2
5 de maig del 2012. Amb l'Aleix B., la Laiots, l'Elena i el Jordi, i la Marta i el Jordi, fem la mateixa sortida. Sopem a Aina i, aquest cop sí, comencem a caminar. Els núvols persistents, però, ens fan recular. Una ullada de la lluna ens assegura, però, que quan ho aconseguim, serà espectacular. En podeu veure l'entrada al blog en aquest enllaç.

Capítol 3
15 de febrer del 2014. Nova lluna plena. Aleix B, Elena i Jordi. Nou sopar a Aina, després de la reunió de les colònies del Grup Sardanista Montserrat. Mal temps. Ja no sortim ni de la casa....

A part d'aquests tres viatges, diferents intents i pensaments d'anar-hi.

Finalment, però,

CAPÍTOL IV
Divendres, 14 de març del 2014. A les 16.30 h. passo a buscar l'Aleix P., àlies "Paraguaio Lentilla". Amb ell, anem a fer un cafè a la vora de l'Arc del Pont Vell, on l'Aleix B. està acabant de treballar. Hora de finalització? Punt indeterminat entre les 5 i les 6 de la tarda. La llei de Murphy funciona i no acaba fins les 18.15 h.
Carretera i cap a Canillo, un cop més. Sopem, fa bon temps i agafem el cotxe cap a l'entrada de la vall de Ransol. Quan hi arribem, aproximadament un quilòmetre abans d'on s'hi pot arribar a l'estiu, tenim una decepció: Els únics núvols dels Pirineus deuen estar al fons de la vall de Ransol. Com pot ser? Si la previsió era boníssima. Només parlava d'una mica de vent!
De totes formes, a les 23.15 h. comencem a caminar. El vent es fa emprenyador a estones, però la lluna, quan no la tapen els núvols, és espectacular. Hi ha moltíssimes traces d'esquís, i nosaltres intentem seguir-ne unes de raquetes.
Anem pujant a poc a poc, perdent a estones la traça de les raquetes. Hi ha un instant que dubtem per on seguir. Per sort, prenem la decisió correcta i aviat les retrobem. En alguns moments ens sentim també una mica desorientats. Per molta lluna que hi hagi i moltes vegades que hi hem pujat, ens costa. Per sort, ja no tornem a perdre la traça de les raquetes i arribem a la petita cabana que hi ha just sota la collada de Meners, a 2.700 metres d'alçada. La cabana està plena de neu, però allí parem uns breus minuts a menjar una mica.
Tornem a caminar i arribem ja a la carena que coneixem tan bé. Allí el vent es fa molt fort i desagradable. Aixeca força la neu que ens colpeja a la cara (la veritat és que no sé si era torb o estava nevant de debò). Ens costen molts aquests darrers 200 metres, però a les 2.15 de la matinada arribem al cim del pic de la Serrera, a 2.913 metres d'alçada.
Com que fa molt vent, no ens entretenim gaire. L'Aleix intenta fer alguna foto, i cap avall. Per baixar, i com que a la carena no hi ha gaire neu, ens calcem els grampons per anar més tranquils. A poc a poc, el vent va afluixant i la lluna guanya als núvols. L'espectacle és impressionant.
La baixada la fem a bon ritme i amb bones vistes sobre el pic de la Cabaneta, el pic de l'Estanyó, la vall de Ransol, i tot el ball d'ombres que ens ofereix la lluna. Moltes gràcies.
Ens tornem a posar les raquetes i ens prenem la infusió del termo. Que bé que ens entra. Arribem a les 4.30 de la matinada al cotxe i anem cap a Aina, rebentats però ben satisfets. Mengem una mica i a les 5 ens posem a dormirrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.

Aquí us deixo algunes fotografies fetes per l'Iphone de l'Aleix B.. Les càmeres digitals no van funcionar gaire bé: