Pic d'Aspe enlloc del pic d'Alba

Aquest cap de setmana passat era la data escollida per a portar les benvolgudes Alba Co. i Alba Fa. al pic que porta el seu nom, el pic d'Alba.
Però les recents nevades ens fan desistir de la idea i canviem d'objectiu. Ens n'anem al pic d'Aspe. Aquest canvi d'objectiu també fa canviar d'intencions, i acaben no venint, l'Alba Fa. i l'Aleix B.
Així que el dissabte, 29 de setembre, al migdia, l'Alba Co, l'Aleix "Paraguaio" i jo mateix agafem la furgoneta i ens dirigim cap a Jaca i la vall d'Aisa, i arribem a una àrea de picnic vora el final de la pista.
El temps no és gaire esperançador: ara plou i ara para... però fa un vent molt considerable... Sopem i ens posem a dormir, i el vent, fins i tot, notem com mou una mica la furgoneta...
De miracle o no, l'endemà al matí quasi ha parat el vent i ja quasi no hi ha núvols. Esmorzem i fem els dos quilòmetres que ens falten de pista fins a la tanca: 

 Comencem a caminar a les 7.50 del matí per darrera la tanca, pujant per la pista que continua... 

 

 S'ha d'estar atent, perquè quan s'acaba la forta pujada per la pista (uns deu minuts), i s'obre la vall, com es veu en la imatge superior, hi ha una fita que indica que hem de deixar la pista i travessar el riu (també ens podem orientar perquè a l'esquerra, segons pugem, i uns metres per sobre la pista, hi ha el refugi lliure de Las Saleras.
Un cop travessat el riu, cal continuar pel camí ben marcat recte amunt, en direcció nord, cap al famós embut, que es veu en la imatge següent, just al mig de la imatge:

De fet, des de que la vall s'obre, se'n poden veure diversos, d'"embuts", i al que ens dirigim és potser el menys evident.
Anem pujant pel camí fins que ens trobem aquest senyal:

Doncs bé, nosaltres hem de seguir, la única direcció que no marca: recte amunt cap a l'embut, cap al nord.

El camí, ja sens dubte, i ben marcat, passa per sota l'embut per a girar després i atravessar-lo plenament en diagonal cap a la dreta.
Un cop passat l'embut, anem seguint el camí o les nombroses fites que marquen la direcció correcta,

fins que hi ha un punt en que, finalment, podem veure el cim. És just en un moment en que el terreny calcari ens ofereix la possibilitat de transitar per uns blocs grans totalment esquerdats pel fred, l'aigua i el gel, i que ens ensenyen un paisatge ben curiós.

A partir d'aquí, el paisatge canvia i el gel pren protagonisme:

 Una petita grimpada, que al baixar ens sembla molt fàcil malgrat la verticalitat, ens fa estar ben atents quan la pugem, pel gel:

Quan arribem a la bretxa d'Aspe, a 2.445 metres d'alçada, se'ns obre la vessant nord, coberta de núvols i més plena de gel.

Amb molt de compte fem els darrers dos-cents metres de desnivell fins al cim, a 2.645 metres d'alçada, amb molt bones vistes:

                      Cap a l'oest, l'impressionant pic "Llana de la Garganta":

                            Cap al nordest, el sempre bonic "Midi d'Ossau":

Cap a l'est

Cap al sud

                                                     Foto de cim:

I ja baixant, vista de la vall d'Aisa des de l'embut. La baixada la fem bastant ràpidament. Hem esmerçat 4 hores pujant, i 2.15 baixant. En l'estona del cim, bona part del gel dels darrers 300 metres s'ha desfet...i això ho hem notat força.