dilluns, 18 de març de 2013

Ara sí, ara no. Cap aquí, cap allà, cap al Moncayo hivernal, o infernal

Després d'aplaçar per mal temps la primera sortida de preparació al projecte dels Alps de l'estiu vinent, la següent està prevista per al 9 i 10 de març. En principi, pensem a fer-la al Bisaurin. Tal com es va atansant el dia, les previsions van empitjorant. Decidim esperar fins a última hora per a veure si encara hi ha esperances.
I finalment, sembla que hi ha una petita finestra de bon temps per al matí del diumenge, 10 de març.
Doncs vinga, un objectiu que no sigui massa llarg: el Moncayo.
Canviem els habituals Pirineus pel cim més alt del Sistema Ibèric. Amb l'Albert i l'Aleix cap a Saragossa, Luceni, Borja i Vera del Moncayo fins la vora del Santuari de la Mare de Déu del Moncayo. Mentre ens hi aproximàvem amb la Gona, hem pogut veure el cim, i sembla que no hi ha massa neu.

Sopant dins la Gona
No hi ha massa neu? Durant la nit, a part de fer vent, comença a nevar. L'endemà al matí ens alcem amb una fina capa de neu, el cel tot cobert i molt vent.
Confiem en la previsió, que diu que durant el matí millorarà i anem a curtir-nos. De fet, no som els únics. Cap a tres quarts de nou comencem a caminar. Estem a 1.620 metres d'alçada, i hi ha una traça clara per sobre la neu i durant l'estona de bosc de pi roig, es progressa més o menys bé.

Pujant pel bosc no s'estava tan malament
Un grup de 4 o 5 persones gira cua. Diuen que al circ de la gelera de San Miguel hi bufa molt vent i es fa desagradable.
Nosaltres parem i ens passen una colla de valencians ben decidits. També un parell d'aragonesos, un sense motxilla i l'altre amb una de molt petita. Ens explica que potser la millor opció no és anar per la normal estival, sinó pujar pel "Cucharón". És a dir, pel mig de la gelera. Diu que no hi ha massa pendent i que et deixa ben a la vora del cim.

Darrere nostre, la colla de valencians ben decidits.
La veritat és que veure els valencians tan decidits i la seguretat d'aquest aragonés ens fa confiar i anem pujant. A estones, la neu que arrossega el vent et colpeja a la cara i es fa bastant desagradable. A l'anar guanyant alçada, entrem de ple dins de la boira i es veu a ben poca distància. Per sort, els valencians i els aragonesos són encara visibles. La gent para a posar-se els grampons poc més amunt dels 2.000 metres d'alçada.
Nosaltres també parem i decidim que continuem intentant-ho, però només d'intentar posar-nos els grampons, penso que el millor és deixar-ho. No coneixem la zona tant com demostren els altres i no podem estar sempre pendents d'ell. Em trec els guants per a posar-me els grampons i noto molt fred. Opino de deixar-ho. L'Albert s'hi suma i l'Aleix ho accepta.

Fotografia del punt més alt que vam arribar... Vent, boira, fred i neu


Ben ràpidament, intentem refer la motxilla i tirar enrere a la recerca de les petjades que el vent tracta d'esborrar ràpidament.
Quan arribem a la zona de bosc, respiro alleujat.


El vent és més fluix i la traça és més clara. Tres hores i quart després d'haver començat a caminar, arribem altre cop al Santuari-Restaurant, ben ple de cotxes i de gent.

Ja a la vora del santuari

Ens canviem i anem a visitar el santuari de "Nuestra Señora de la Misericordia", prop de Borja, més conegut per l'intent de restauració de l'"Ecce homo" que una senyora va intentar fer. I cap a Ponent hi falta gent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada