dimarts, 29 d’octubre de 2013

5 quatre mils als Alps de la vall d'Aosta (Monte Rosa)

Enguany, 2013, es cumpleixen 40 anys de la creació de la meua entitat de tota la vida, el Grup Sardanista Montserrat, de Lleida.
Com és habitual, hi donem tombs a fer alguna cosa des de la "Secció de Muntanya". Sorgeixen diverses idees: caminar 40 dies seguits, fer 40 cims.
Després de rumiar-hi pren cos la idea de fer 4 cims de quatre mil metres. Busquem i remirem els Alps a buscar cims no massa complicats tècnicament i encarem les nostres mirades cap a la zona del Monte Rosa, a la vall italiana d'Aosta.
Des del gener anem recopilant informació i perfilem el grup d'alpinistes: Albert, Aleix i jo. Fem un calendari de sortides que no respectarem gaire. I és que les agendes dels tres no són gaire fàcils.
A part d'això, acabem reservant dues nits al refugi Gnifetti, a 3.600 metres d'alçada per a les nits del 5 al 6 i del 6 al 7 d'agost. Perfilem els que seran els nostres 4 objectius: Vincentpyramide, Balmenhorn, Ludwigshöhe i Parrotzpitze.

Anem comprant material, corda, menjar, farmaciola... anem completant els equips individuals i ens intentem preparar físicament.

I arriba el dissabte, 3 d'agost, dia de la sortida. Al carrer Doctor Fleming de Lleida ens acomiaden uns quants sardanistes amb bons desigs i bones vibracions. Moltes gràcies.



 
Enfilem la carretera amb la Gona amb moltes ganes. Van passant les hores i els quilòmetres. 
 




Prop de Chamonix, una mena de Meca de l'alpinisme, als peus del Montblanc, ens perdem i perdem una bona estona per una carretera preciosa, això sí, però plena de revolts.
Finalment, arribem al túnel del Montblanc. El travessem i ja estem a Itàlia. Seguim, seguim i arribem al nostre destí, la vall de Lys, subsidiària de la més important i coneguda vall d'Aosta. És vora la una de la nit. Ens posem a dormir a la furgoneta, la nostra Gona.

Plou durant la nit i el matí s'alça tapat. Passem un dia de descans mirant els horaris del telefèrics, mirant la previsió meteorològica, practicant l'encordament per a gelera, posant-nos nerviosos... i prenem la decisió que teníem prevista. 
El dilluns 5 d'agost pujarem amb els telefèrics cap al refugi Gnifetti. Sembla que dilluns farà molt bon temps, dimarts al matí encara aguantarà i dimecres ja serà dolent.






El dilluns 5, de bon matí, agafem altre cop la Gona i cap Staffal, l'últim punt on s'hi arriba amb vehicle particular, a 1.800 metres d'alçada. A partir d'aquí, tres línies de telefèrics ens deixaran a 3.200 metres d'alçada. 
 



 
Són les 8.45 h. del matí quan comencem a caminar. De seguida cal calçar-se els grampons per a travessar les dues geleres que ens separen del refugi. Entremig, un tram de roca equipat amb cadenes i escales per a salvar la verticalitat.









 En dues hores arribem al refugi. Estem a 3.600 metres d'alçada. Confirmem la reserva i ells ens confirmen la bona previsió meteorològica.


 Així, i també com teníem pensat, decidim deixar al refugi allò que no necessitem i anem a intentar algun primer cim. Això ens servirà també com a estratègia d'aclimatació. Se'n diu una punta d'aclimatació: pujar més amunt d'on pensem dormir, per a ajudar al cos a acostumar-se a l'alçada i dormir en un lloc no tan alt.
 
A les 11.10 h. del matí sortim del refugi en el moment en que algunes cordades (que segurament han dormit al refugi) ja estan tornant. Ens encordem i anem a pel nostre primer objectiu, la Vincentpyramide. 




Encarant la última rampa abans del primer cim.

Des del cim i tirant de zoom, el nostre refugi.
Dues hores i deu minuts després, és a dir, a les 13.20 h. arribem al seu cim, a 4.215 metres d'alçada. 


 Caminem a poc a poc expressament, com a manera també d'acostumar el cos a l'alçada. Passen els núvols pel nostre cap, però la temperatura és excel·lent, igual que el paisatge. Les geleres i els seracs són grans i majestuosos. Fem fotos i prenem una segona decisió. El cim del Balmenhorn no està lluny.

També tirant de zoom, el curiós cim del Balmenhorn.

Anem cap allà? Hi anem. Al cap de 50 minuts, a les 14.10 ens plantem al curiós i petit cim, que té una paret quasi vertical equipada amb escales, i un petit refugi-bivac i un enorme Crist al seu cim, a 4.167 metres d'alçada.


Des del Balmenhorn, una bonica perspectiva del primer cim fet, el Vincentpyramide



El temps continua magnífic, però es fa tard. Val la pena tornar al refugi per a evitar els moviments de les geleres i els seracs, afavorits per la temperatura del migdia. Així que baixem i tornem al refugi, on arribem a les 15.30 h.


 .
 Dediquem la tarda a descansar, hidratar-nos (també fonamental per a una bona aclimatació a l'alçada), llegir i comentar la jugada: ja hem fet la meitat de la feina. Per poc que ens respecti el temps l'endemà, aconseguirem el nostre objectiu.



Sopem ben d'hora el nostre menjar liofilitzat, ens prenem una aspirina per a intentar dormir millor (un altre cop l'aclimatació) i ens anem a l'habitació ben aviat.

 
El dimarts, 6 d'agost, ens llevem a les 3.45 h. Esmorzem i sortim a l'exterior del refugi.



Era el moment més temut per mi, pel fred viu que hi pogués haver. Tot al contrari. Fa una temperatura quasi agradable, i el cel es veu tot estrellat. No és un bon presagi, però que bé no passar fred posant-se els grampons i encordant-nos.
Comencem a caminar encara de nit, a les 5.20 de la matinada. Poc a poc anem guanyant alçada, refent part de la pujada que havíem fet el dia anterior camí dels dos cims d'ahir. Es va fent de dia i al mateix temps comença a bufar un vent molt fort, que ens acompanyarà tot el matí. 

Ja es pot veure que sols, sols, no estàvem.
Els nostres objectius, en principi, eren el Ludwigshöhe i el Parrotspitze. Tal com anem guanyant alçada, l'Aleix proposa de pujar al Corno Nero, més proper però tècnicament més exigent. Se suposa que, a l'estar més a prop i ser més baixet, guanyem una mica de temps si la meteorologia amenaça les nostres intencions.



En parlem breument i ens dirigim al Corno Nero. En el seu coll proper ens desencordem i deixem les motxilles.


Ens espera una rampa de neu d'entre 45 i 50 graus d'inclinació, i una petita grimpada de segon grau per a arribar al cim, a 4.322 metres d'alçada, on hi arribem quan són les 8.00 h. del matí. És un cim al qual no hi cabem tots tres alhora, així que anem pujant al nostre ritme, i baixant amb les màximes precaucions per a evitar una relliscada fatal.




Es pot observar al fons el cim més alt dels Alps, el Montblanc.
Un cop al coll, refem la cordada i ens dirigim al següent objectiu del dia, el Ludwigshöhe. Aquest no presenta cap dificultat tècnica a part de la progressió per neu i gel. Arribem al seu cim enmig d'un vent molt fort, a les 9.00 h del matí. Hem aconseguit l'objectiu. Gravem un vídeo per a l'aniversari de l'Alba Co. i perdem alçada ràpidament.





L'Aleix i l'Albert volen anar a fer un altre cim, el
Parrotzpitze. Jo dic que ja tenim l'objectiu aconseguit, que fa molt vent i que la previsió és d'anar empitjorant. Finalment, però, em convencen i ens dirigim al que serà el cim més alt aconseguit, 4.432 metres d'alçada, al qual s'arriba per una fina aresta de neu que el vent fa encara més emocionant del que caldria. Amb una altra hora ens plantem al seu cim, a les 10.00 h. del matí.


Es poden observar en primer pla, el primer dels Lyskamm i darrere, el majestuós Cerví.
 No ens hi estem pas gaire. El vent és molt fort i baixem ràpidament cap avall, en direcció al refugi, on arribem a les 11.45 h. del matí, una hora molt diferent de la que en sortíem el dia abans.


Ens disposem a descansar la resta del dia amb el bon sabor de l'objectiu aconseguit quan l'Aleix ve amb una notícia no massa agradable. La previsió per a l'endemà és molt dolenta, i una guarda del refugi ens avisa de que a vegades tanquen els telefèrics i tot. 
Així que molt a contracor, decidim baixar avui mateix del refugi. Així, i ja amb el cel ben cobert, a les 13.45 h. comencem la baixada cap als telefèrics.


El cansament és gran i es fa pesat. Finalment, a les 15.15 h. arribem al primer telefèric.
S'ha acabat l'ascensió i el descens a peu. Estem destrossats però ha sortit tot bé.
Baixem els tres telefèrics i arribem a la furgoneta i comença a ploure. Més bé no ho podíem fer.





Tornem al nostre càmping conegut i ho celebrem al seu bar. La senyora ja ens coneix i ens atén amablement. Després ve la dutxa, sopar i un son reparador.

Partida de parxís, obsequi del GSM, abans d'anar a dormir.

L'endemà el dia s'alça ben cobert, i la muntanya ni tan sols es veu. Esmorzem, desmuntem la parada de la Gona i anem a fer el darrer cafè amb la senyora del bar.




Ens queden unes quantes hores de carretera. Cap a les 10.30 h. pugem a la Gona i... torna a ploure. Pluja que ens acompanyarà durant quasi tot el viatge, a estones més fluixa, a estones molt forta, però també present en la nostra arribada a Lleida, cap a la una de la matinada on, un altre cop, els amics del GSM ens reben un cop més.




Si heu arribat fins aquí i encara en teniu més ganes, podeu veure el video de l'expedició, de 15 minuts, en aquest enllaç.











1 comentari:

  1. Sou impressionants! Tots saviam que podria aconseguir-ho. Sense vosaltres el GSM no seria el mateix.

    ResponElimina