dilluns, 20 d’octubre de 2014

Circular al pic de Ventolau

El divendres, 10 d'octubre, marxem, en família, cap a l'Alins del Pallars Sobirà a visitar l'Alba i la seua família.
El dissabte, 11, jo m'escapo de bon matí per anar, amb l'Elena de Sort-Tremp, cap a l'estació d'esquí de Tavascan, a la vora del refugi de la Pleta del Prat, amb la intenció de pujar el pic de Ventolau o el Coma del Forn. Durant el trajecte en cotxe, ens decidim pel Ventolau. I un cop a la Pleta del Prat, veient els indicadors, ens decidim a pujar per la cabana del Cruixent i la carena, per baixar per la vall de la Coma del Forn.


Fins al refugi de la Pleta del Prat arriba la carretera, a 1.720 metres d'alçada.



Així, una mica abans de dos quarts de nou ens posem a caminar. El sender, ben marcat amb pintura de color groc, surt, cap a la dreta, just quan arribes a l'aparcament de l'estació d'esquí. Puja amb decisió i amb poques pauses.



En poc temps es guanya bastant desnivell. L'Elena i al seu darrera, la presa de Graus.


Cap als 1900 metres d'alçada (hem sortit dels 1.700), arribem a la cabana del Cruixent. Està impecable i amb evidència de que hi ha algun pastor modern que hi ronda. A partir d'aquí, el camí s'ha acabat. Nosaltres continuem pujant per l'ampla carena que, molt a poc a poc, es va estretint.

Cabana de Cruixent, a 1.920 metres d'alçada.

Després de la cabana, el camí es desdibuixa.
Quan hi ha unes roques que sembla que obstaculitzen el pas, te'n vas cap a la dreta, nord, on hi ha una mena de traça. Retrobem indicis de camí que ens fan anar una bona estona per la dreta de la carena, uns 100 metres per sota seu.Ja fa estona que veiem el que ens sembla que és el cim, altiu, al fons i davant nostre. Després descobrirem que no ho és, sinó que és la serra de la Costa Blava.
 
Per la dreta de la carena. Al fons, el que ens pensàvem que era el cim.
Una traça ens retorna cap a la carena, ara més definida i que ens permet veure la Coma del Forn, amb els seus petits estanys. I ara sí, veiem, el nostre Ventolau. Seguim per la carena i quan ja estem molt a prop del que ens pensàvem que era abans el cim (Costa Blava), flanquegem per l'esquerra, sud, per anar a buscar, ara sí, un clar camí que fa un flanqueig per enllaçar amb la via normal al pic de Ventolau pujant per la Coma del Forn. Només ens queda girar cap al nord i seguir el sender fins al cim.

Des de dalt la carena veiem el pic de la Coma del Forn (esquerra) i el pic dels Tres Estanys (dreta)

I més a l'esquerra, l'aplanat cim del pic de Campirme.

Els petits estanys de la Coma del Forn

I allà al fons, el pic de Ventolau
Una curiosa cabana metàl·lica no sabem per a què.

Flanqueig pel sud per enllaçar amb la ruta que puja pel fons de la vall.
Són vora dos quarts de dotze quan hi arribem. Les vistes cap al nord i l'oest són impressionants. Cap a l'est, els núvols ens fan una mala jugada i no ens deixen veure gran cosa.



Cap al nord, estanys de la Gallina. Els núvols tapen el Montroig.

Tirant de zoom, el refugi del Montroig.

Cap a l'oest, Maladetes i Posets.

Cap al sudoest, els Tres estanys

Foto de cim.
Les vistes cap a l'oest, cap a la Pica, no són gaire bones, perquè hi ha núvols...
Després d'uns quants minuts, comencem a davallar cap al coll dels Tres Estanys, que separa aquest cim del pic homònim. El camí, ara sí, és clar. Un cop al coll, aquest es desdibuixa, però hi ha fites per anar baixant, sempre, pel fons de la vall. En alguns moments, no es veu ni sender ni fites, però la ruta és evident, cap avall... Les pedres deixen pas a l'herba, amb una impressionant pala pendent que de pujada, deu ser matadora. Seguim i seguim baixant.


Vista de la baixada.

Un isard contempla, altiu, el seu territori...

I baixa, i baixa...

Ens trobem una parella de francesos una mica perduts, mentre la vall continua baixant i baixant...

Detalls bonics de l'aigua...


Vista cap enrera, amb el contrafort del pic Coma del Forn al mig.


Quan ja falta poc i veiem la carretera, una fita a la dreta ens indica una escapatòria per no baixar per un tram del barranc que totes les ressenyes coincideixen a destacar com de mal passar. Així, ens desviem cap a la dreta i topem amb una pista no asfaltada que, en uns quants revolts, ens deixarà altre cop al refugi, on hi arribem vora dos quarts de tres del migdia.
Si es decideix pujar per on nosaltres hem baixat, cal dir que aquesta pista s'agafa després de passar el refugi i un pont, i que al principi, hi ha un cartell per anar a l'estany del Diable i els pics de Campirme i Coma del Forn. No diu res de Ventolau (indica per on nosaltes hem pujat). Però es tracta d'anar seguint aquesta pista i saltar-se el desviament que torna a indicar Campirme i estany del Diable. Un cop s'acaba la pista, i en en el pla que s'acaba, si ens hi fixem veurem una fita, al fons a la dreta, que ens indicarà per on accedir al barranc de la Coma del Forn, on començarem a buscar les fites per anar pujant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada