Pic de Castanesa, per la vall de Castanesa

El divendres, 19 de desembre, ens trobem els dos Aleixos, el nou Josep i jo mateix a Ca del Mestre de Viu de Llevata.
Dissabte, de bon matí, agafem el cotxe per baixar cap al Pont de Suert, pujar fins al desviament cap a Castejón de Sos (abans de Vilaller), i un cop en aquesta carretera, agafar, als pocs quilòmetres, el desviament cap a Noals, Castanesa i Fonxanina. Ens trobem ja a la vall de Castanesa, vall pirinenca per excel·lència de la Franja de Ponent. Molts pobles i pocs habitants en una zona en la que es va parlar d'ampliar-hi l'estació d'esquí de Cerler, però que sembla que va quedar en res. En res tampoc, perquè la carretera que ens endinsa fins a Castanesa, després d'uns metres molt estreta, s'amplia de manera molt considerable.
Passat Fonxanina, l'asfalt desapareix. Comencem el trajecte per una pista que es deixa fer amb un turisme si es va amb una mica de cura. Intentem seguir sempre la pista principal. Hi ha un punt que hi ha un pont que travessa el riu i després hi ha una bona pujada després de la qual trobem unes quantes bordes desperdigolades. Allí deixem el cotxe. Podríem seguir una mica més, però comencen a haver-hi clapes de neu i no cal abusar del vehicle. Si es pot, l'ideal és deixar el cotxe uns metres més amunt. La pista es bifurca en aquestes bordes. En un revolt pronunciat a l'esquerra, cal agafar un desviament a la dreta (cal prestar-hi atenció perquè si no, te'l saltes) i continuar la pista fins que es troba, a l'esquerra,  un pont metàl·lic només per a vianants.
Allí es comença a caminar. Nosaltres vam continuar uns metres més per la pista, però no cal. Allí torno a començar una sortida al pic de Castanesa que ja vaig intentar fa un temps.
En tot el trajecte no hi ha camí definit. Com a molt, a vegades seguim carrerades que deuen haver fet el bestiar. Malgrat això, el camí és bastant evident en tant que tenim quasi sempre el cim, al fons, ben visible:

Vista de la cara sudest del pic de Castanesa

Que a mi em va recordar, la vista, una cara sud, una "miqueta" més exigent, la de l'Aconcagua...

Hem començat a caminar a les 8.20 h. del matí i anem pujant a poc a poc. L'accés al cim és com una ampla carena, encara que no tenim sensació de pujar per cap carena.

Vora el barranc de Basibé, sempre a la nostra esquerra segons pugem, veiem les bordes de Llanadobarre,

Envoltem el tossal de la Raspa deixant-lo a la nostra dreta i anem guanyant alçada. A partir dels 2.300 m. d'alçada, la neu, encara que en poc gruix, ja és contínua:

A la imatge s'observa bona part de la "carena" que hem resseguit.

Quan ens apropem ja al cim, hem de girar cap a l'esquerra, sud, per anar a pujar per l'accés més fàcil, que es veu en la següent imatge:

Un cop a dalt, queden molts pocs metres cap al cim, que queda a la dreta:

Les vistes des del cim del Castanesa, a 2.859 metres d'alçada, són senzillament espectaculars:

Cap al sud més immediat

Cap al sudoest, el Cotiella

Cap a l'oest, el massís del Posets

Cap al nord, les Maladetes

Cap al nordest, més Maladetes, amb el Vallibierna en primer terme.

Cap a l'est, Ribagorça i Pallars...

Cap al sud, la boira, i emergint d'ella, els tres blocs del Montsec

Foto de cim!

Una bonica, i perillosa, cornisa, ornamentava el cim.

Vam arribar al cim a les 13.10, vora cinc hores després d'haver començat a caminar, per fer els 1.300 metres de desnivell. Com que el dia era espectacular, vam estar quasi mitja hora al cim. Vam començar  a baixar a les 13.35, i vam arribar altre cop als cotxes a les 15.45 h. Un gran dia, amb molt bon temps i bona companyia!