dilluns, 2 de novembre de 2015

A la muntanya de Sant Corneli

Diverses vegades, quan li comunicava a la meua mare que me n'anava a la muntanya, ella em deia: I per què no véns a Salàs i puges a la muntanya de Sant Corneli? No li vaig fer mai cas, fins el passat dissabte, quan ella ja no està aquí.
Així, el divendres, 30 d'octubre, me'n vaig anar a dormir a Salàs, i el dissabte 31, vaig fer la solitària anual a la muntanya de Sant Corneli.
Per arribar al seu peu, cal anar fins al poble d'Aramunt, des de la Pobla de Segur. Un cop a Aramunt, s'ha d'anar cap a la font de la O, i un cop allà, seguir per la pista fins que trobem el cartell, a l'esquerra, que ens indica l'objectiu: 





La pujada és bastant constant quasi bé tota l'estona, sense arribar quasi mai a ser gaire forta. La direcció és clarament d'oest a est, amb la qual cosa, ens estalviem el Sol fins que no estem vora el cim.
Comencem a caminar a uns 525 metres d'alçada, i aviat s'obre la vista cap a l'embassament de Sant Antoni i la població de Salàs de Pallars:

I cap a les muntanyes de la vall Fosca i la vall de Manyanet:

Anem guanyant alçada entre un bosc de pins, que amb l'alçada es va convertint en matolls bàsicament de boix i boix grèvol, acompanyat d'algunes alzines. Quan veiem el Sol, també veiem el cim:

El camí és clar en tot moment i no hi ha equivocació possible. Cap al nord, veiem les roques conglomerades al voltant del congost de Collegats:

Just abans d'arribar el cim, el camí passa per un "passadís" de boixos:

L'últim dels quals, ens anuncia on estem arribant:

Dalt del cim, a 1.351 metres d'alçada hi ha l'ermita de Sant Corneli (amb el vèrtex geodèsic a sobre!) i una enorme creu mig tombada. Aquesta darrera creu la van posar poc després de la guerra civil, i poc temps després, també, la meteorologia la va tombar. I és que la muntanya de sant Corneli va ser un punt destacat en el front del Pallars de l'esmentada guerra, fet que fa que trobem diverses restes de trinxeres durant el camí.

Interior de la petita ermita

Cap a l'est, el serrat de Carreu

Cap al sud, el Montsec
Cap a l'oest, el Turbón i la serra de Sant Gervàs

Cap al nordoest, la conca de Tremp, i els cims pirinencs, incloses les Maladetes

Cap al nord, els cingles de Pessonada i el Boumort
  
El menda al cim


Arribar fins al cim m'ha costat una hora i tres quarts. Però no tornaré pel mateix camí, sinó que segueixo la circular que he trobat per internet. Per deixar el cim, vaig buscant el camí, al principi una mica desdibuixat, en direcció nordest (a l'esquerra segons hem arribat al cim). Aviat veig fites i el camí es va fent més clar. Es baixa del cim per un marcat sender i, per la carena, i sempre en direcció est, ens anem atansant a un evident coll. Arribats a aquest coll, segueix el camí en clara direcció est, per la carena que est pot veure en la següent imatge:

Després d'una breu pujada, perdo el camí i vaig més aviat pel cantó nord, quan sembla que el camí més bo és per la dreta, vessant sud. Al cap d'una mica de barallar-me per passar entre els boixos, giro cap a la dreta i trobo aquesta magnífica pista:

La veritat és que és tot un descans, després d'uns minuts més emprenyadors.Si em giro enrere, es veu el cim de la muntanya de Sant Corneli:


Segueixo la pista una bona estona, amb vistes cap al serrat de Carreu:

Al cap d'una bona estona de seguir la pista, hi ha aquesta estaca a l'esquerra:

Cal deixar la pista, girar a l'esquerra i anar per un sender amb indicacions de camí de bicicleta tot terreny. La desviació es troba entre dues fileres de torres elèctriques molt evidents. Ara sí, girem cap a l'esquerra, sud i ens dirigim cap al riu de Carreu. Durant una bona estona, el camí és força clar. Anem seguint la ruta, consultant de tant en tant el gps per assegurar-nos que anem bé. Passem el riu i fem una petita pujada. Arriba un punt on perdo el camí. Fa estona que no veig marques del sender per les BTT. Però si miro el gps, estic ben bé al camí. Vaig avançant entre el matollar i arribo a un punt on, la tanca metàl·lica que fa estona que tinc a la dreta, gira cap a l'esquerra i es dirigeix just fins al barranc, uns metres per sota meu, però amb una frondositat i pendent que no veig clar seguir. Ressegueixo la tanca fins que hi trobo un forat:

Sembla que no sóc l'únic que m'he enredat per aquí. Uns metres al nord de la tanca, una altra pista... buff, quin descans. Vaig seguint la pista tranquil·lament altre cop, trobant alguna curiositat a la vora d'un camp:

I vaig tan confiat que em salto aquesta fita a l'esquerra de la pista:

Al fons es veu el poble de Pessonada. Per sort, aviat torno a mirar el gps i m'adono de l'errada. Tiro enrere, localitzo la fita i el camí i m'hi poso. Segueixo el camí, en direcció oest, fins que arribo a aquesta estranya esplanada:

Al final i a la dreta de l'esplanada hi ha una pista que hi arriba. Ja no em refio de res i miro el gps. No he d'anar pas cap allà, vaig passant l'esplanada asfaltada i la zona plana que la volta fins que, gràcies a l'enginy dels satèl·lits, trobo altre cop la continuació del sender, a l'esquerra de l'esplanada. Després d'alguna pujada i baixada més, veig ja el poble d'Aramunt vell:


 


Vaig seguint la ruta que marca el gps per les afores del poble, i ja es veu el nou Aramunt:

Ja només falta seguir el camí fins arribar a Aramunt nou i des d'allí, a la font de la O i al principi de la sortida.
En total, parada al cim i les múltiples parades per fer fotografies incloses, 5 hores i quart. M'ha costat molt més baixar que pujar, donat que la volta ha estat considerable.
Molt recomanable anar amb gps i la ruta guardada, que es pot descarregar des d'aquí (no és meua). 































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada