dimarts, 6 d’octubre de 2015

Pic de la Serrera pel coll de la Cebollera

Diumenge passat vaig ascendir, per dinovena vegada, al meu pic particular, el preciós pic de la Serrera. L'ocasió, però, va ser ben especial:
Vam pujar-hi en el marc de la trobada anual, la cinquena en aquest cas, del grup dels caçafantasmes.
A més, vam pujar-hi per la via que jo podria qualificar d'original: Quan, en el marc de les colònies del Grup Sardanista Montserrat, l'any 1989, vam acabar-hi pujant amb el Jordi i el Xavi, va ser, tot plegat, ben estrany:

Tota la colònia carregant motxilles, amb el pic de la Serrera al fons. Dimecres, 28 de juny del 1989



Es tractava de la sortida habitual de dos dies, en aquell cas, al refugi de Sorteny, on vam arribar-hi al voltant de les tres de la tarda. I sí, a aquella hora, ens vam posar en marxa un total d'onze persones amb la intenció de pujar al pic de l'Estanyó. Sense mapa, sense indicacions i amb molt pocs coneixements de muntanya, ens dirigirem vers el pic que destacava, impressionant, des del refugi. Al principi, trobem un camí i l'anem seguint. Quan al cap d'una curta estona, el camí desapareix, seguim per la vall amunt, passant per la vora d'un estrenyiment de la vall que ens fa passar per la vora del riu, quan el camí seguia creuant el riu (demostrant els nostres precaris coneixements de muntanya, no vam imaginar que el camí pogués creuar el rierol).
No vam creuar el riu i vam seguir amunt, ja sense cap mena de camí. Com que el cim es veia en quasi tot moment, no hi havia pèrdua possible. El dia era magnífic. Així, vam arribar tots plegats al peu del coll, on la pujada ja s'accentuava clarament. Ja no tots arribem al coll, i només tres seguim per la carena amunt. El Jordi i el Xavi em precedeixen i arriben uns minuts abans que jo. Al voltant de les 6 de la tarda arribem al cim. La nostra sorpresa és majúscula quan trobem la capsa de ferro que guarda el llibre de visites del cim: Estem al pic de la Serrera, de 2.913 metres d'alçada, i no al de l'Estanyó com volíem!!!! Després de gaudir breument de les vistes (i sense identificar absolutament cap dels nombrosos cims que vèiem), i sense cap foto del cim, comencem a baixar.
Al peu del coll ens esperen els altres i una mala notícia: la Isabel s'ha torçat el peu. El Xavi, el Jordi i jo ens la carreguem al coll i l'anem baixant. Tres més s'avancen per avisar a la gent del refugi que estem bé i que ja farem cap quan puguem. Finalment, a dos quarts de deu del vespre (per sort era juny i el dia molt llarg), arribem al refugi... Havíem pujat el nostre primer cim d'alta muntanya.




Xavi, Jordi i jo pujant

El menda plenament equipat: xiruques, mitjons del Barça, pantalons curts i anorac a la cintura com a única protecció! Pujant pel cantó del rierol, just després de deixar el camí. Ara hi ha un sender que puja per més a l'esquerra.


Per què tot aquest preàmbul? Perquè en les altres 17 vegades que he pujat al pic de la Serrera, hem anat ja més per rutes més tradicionals: creuant el riu quan pujava per Sorteny, o per la via normal de la vall de Ransol, que ambdues conflueixen al coll dels Meners. Bé, totes no: Fa un mes que vam arribar-hi per la carena est, en una magnífica sortida amb els Aleixos.
Per tant, no havia tornat mai a pujar pel coll de la Cebollera. Preparant la sortida amb els caçafantasmes, decidim pujar per aquest coll i tornar per la via normal del coll dels Meners.
Així, després de dormir la nit del dissabte al diumenge a l'entranyable casa d'AINA, el diumenge comencem a caminar a les 7.40 de l'aparcament de la vall de Sorteny. Al cap de pocs minuts, passem per l'ara guardat refugi del mateix nom.

Ja des del principi, s'observa la majestuosa presència del pic de la Serrera

Colors ja ben tardorals

Seguim pel clar camí fins que la vall s'estreny. Allí hi ha una palanca de fusta que permet creuar còmodament el rierol... Però nosaltres volem anar pel coll de la Cebollera. Girem a l'esquerra: Hi ha un camí!!!!
Efectivament, hi ha un camí que permet superar l'estrenyiment de la vall per sobre i no tant a prop del riu.

La palanca on abandonem el camí cap al coll de Meners
Seguim aquest camí fins que la vall es torna a obrir i el bosc desapareix. A partir d'aquí trobarem alguna fita escadussera i algun tram de camí. Però, de totes maneres, la ruta és evident cap al coll. Arribem al peu del coll i ja es veu que té com dos punts d'arribada. Ens dirigim cap al que està més a l'esquerra (oest), encara que l'autèntic coll és el que hi ha a la dreta, on hi trobem una fita de tamany considerable.


Vistes cap al coll, amb la separació al mig

Atansant-nos al peu del coll
 Allí comencem a patir els efectes d'un vent molt fort i desagradable. A més, la carena està, a bocins, enfarinada de neu. Hi ha algunes restes de camí i alguna que altra fita. Anem pujant sense entretenir-nos i arribem al cim al cap de tres hores de pujada.


L'ampla carena, enfarinada.
Allí comencem a patir els efectes d'un vent molt fort i desagradable. A més, la carena està, a bocins, enfarinada de neu. Hi ha algunes restes de camí i alguna que altra fita. Anem pujant sense entretenir-nos i arribem al cim al cap de tres hores de pujada. Allí coincidim amb 5 noies, però no hi ha temps per gaudir gaire. El vent és molt fort i la sensació tèrmica, per tant, molt baixa.

Foto de cim, cortesia d'en Luis M.

Baixem, ara ja amb clar sender, cap al coll dels Meners i altre cop cap al vehicle. Dinem a Meritxell i ens acomiadem fins una altra amb la bona gent dels caçafantasmes.

Baixem per la ruta normal de Sorteny

Arç plenament tardoral
 

Majestuosa visió del pic de la Serrera des de l'aparcament

I per acompanyar el dinar, un vi molt apropiat

Podeu descarregar-vos la ruta des de l'aparcament al pic pel coll de la Cebollera clicant aquí.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada