Finalment, el Moncayo es deixa fer

Després de dos viatges infructuosos a la zona del Moncayo, encara que només amb un dia de començar a caminar sense arribar al cim, tornem a la zona. Les previsions als Pirineus són nefastes a tota la serralada, així que ens n'anem al Sistema Ibèric.
Així, al migdia del dissabte, 20 de gener, quedem a Lleida amb el Josep B. i en Joanet. Ens queden vora 260 quilòmetres passant per Saragossa, Luceni, Borja per arribar a Vera del Moncayo i agafar la carretera que puja cap al santuari i bar de "La Virgen del Moncayo". Aparquem la furgoneta i ens disposem a dormir a l'últim aparcament habilitat abans d'arribar al santuari. Fa vent, però fa bon temps i durant el viatge hem pogut veure el cim ben clarament.
L'endemà ens alcem amb una mica de vent, però tot ben despejat. Però quan comencem a caminar, la zona de la muntanya ja està tapada. Cap a l'est, però, les vistes són espectaculars amb la sortida del Sol:

Comencem a caminar els metres que ens separen del santuari

Passat el santuari, comença el camí cap al cim, totalment traçat i, en alguns moments, gelat:

Passem entre el bosc de pi roig

fins arribar al circ glaciar. Hi ha molta menys neu de quan vam anar-hi, que era al març del 2013:

Fa una mica que el Josep B. ha girat cua. Ha passat mala nit i no es troba bé. Ho ha intentat, però no ha pogut. Quan s'acaba el bosc, la ruta normal gira cap a l'esquerra per pujar per una ampla carena que serveix per tancar el circ glacial. Però el Joanet s'anima i em proposa pujar pel "Cucharón", una mena de canal que va pel fons del circ i que acaba pràcticament al cim. Accedeixo i ens hi dirigim. 

El vent és considerable però es pot suportar bé. Però la boira ens embolcalla:

L'esmentada canal del "Cucharón" no s'empina gaire en cap moment (potser hi ha un tram de 2 metres que arriba als 40 graus). De fet, el Joanet no utilitza ni el piolet. Quan arribem dalt de la carena, el vent sí que és un vendaval i molt desagradable. Per sort, ens separen pocs metres del cim:

Decidim baixar per la mateixa "canal", on el vent és més suportable. Baixant el núvol puja una mica i s'obre una mica el panorama

 i tenim aquesta bonica visió,

 encara que el cim continua dins del núvol:

 Anem retornant cap al camí conegut i arribem al santuari:

Així doncs, finalment hem pujat al pic de San Miguel del Moncayo. És una sortida amb poc desnivell, poc més de 700 metres, ja que es comença a caminar al voltant dels 1.600 metres d'alçada i el cim està a 2.314 metres d'alçada