sempre molt més lluny: Solitària solitària a la vall de Manyanet

Aprofitant les vacances a Viu de Llevata, m'escapo un matí a fer la solitària d'enguany. I tant solitària. És el matí del dilluns, 26 d'agost quan agafo la carretera de la vall de Manyanet fins que una cadena impedeix el pas.
Allí començo a caminar cap a dos quarts de vuit del matí.
És la meua quarta incursió en aquesta vall: un intent i posterior triomf al Cerví de Manyanet, i a primers d'enguany, el pic de Pallassos o Filià.
Sempre hem estat sols, excepte que al cim del Cerví vam trobar una persona que venia des de l'estació d'esquí. Avui no trobo absolutament ningú en tota la sortida.
Començo a caminar, doncs, seguint la pista. Quan la vall s'obre, vaig mirant quan serà el millor moment per a abandonar la pista i dirigir-me, cap a l'esquerra, en clara direcció oest, cap al pas de Llevata o de Ginebrell. Segurament, el millor deu ser just superada la vertical del Cerví. Jo vaig tardar una mica més i vaig acabar, al final, tirant una mica enrera. M'acompanyen diverses eugues, però no hi ha, enlloc, cap rastre de camí o de fites. Arribo al Pas, a 2.450 metres d'alçada i giro a la dreta, en direcció nord, per a arribar al primer cim del dia, el Tuc del Muntanyó, a 2.600 metres d'alçada. A l'esquerra em queden també les nombroses instal·lacions de les pistes d'esquí de Boí-Taüll. No hi ha cap dificultat si es busca bé el lloc més fàcil, en un moment que hi ha una aglomeració de roques. Arribo al cim i veig el més lleig de la sortida. Després de baixar al coll, la pujada al Cap de Les Raspes Roies o Puig Falcó, de 2.751 metres d'alçada, va pel mig d'una pista d'esquí.
Per sort, després de la baixada d'aquest cim, la pista ja es perd de vista.
El dia està una mica estrany. Quan m'he alçat, el cel estava mig cobert. Quan començo a caminar, totalment clar. Ara van passant núvols a tota velocitat, però no plou gens ni mica. Ara hi ha Sol, ara es tapa.
Encaro la pujada al Tuc de Moró, 2.731 metres d'alçada i ràpidament al Tossal de la Mina, 2.723 metres, per on havia passat amb l'Elena i el Jordi, encara que llavors hi vam pujar a l'hivern i per la vall del riu de Sant Martí.
Llavors, passant pel Cap de Llevata, canvio de vall i em dirigeixo cap al nord, fins al Port de Rus. Aquí trobo algunes traces de camí, i un sender GR que travessa el port, però no en la direcció que vaig jo, cap al Tossal Raspes Roies de Rus. Aquí hi ha alguna traça que evita passar per un vessant rocós que presentaria alguna dificultat. Així, seguint els rastres, he de fer servir les mans una sola vegada abans d'arribar al cim, a 2.783 metres d'alçada. Cada vegada està més tapat i no m'acabo de decidir si fer o no el darrer cim que tenia previst, el pic de l'Estanyet. Per un moment s'aclareix el panorama i veig el cim prou proper. Un darrer esforç i arribo al seu cim, a 2.765 metres d'alçada.
No m'entretinc i retorno al Raspes Roies de Rus i al port de Rus. Allà hi ha una mica de boira que complica la realització de la baixada que havia pensat quan estava al Tossal de la Mina. Començo a baixar pel cap de Llevata amb tendència cap a l'esquerra. S'aclareix una mica i ho veig més clar. He d'anar cap a l'esquerra, sudest, per a evitar una barrera rocosa i baixar al fons de la vall de Manyanet. Baixo a atravessar el barranc i vaig seguint sense cap rastre de camí per la vessant dreta del barranc fins que veig la pista bastant lluny. Ja tinc, però, on adreçar-me. Hi arribo i baixo ràpidament fins al cotxe.
En total, sis hores i un quart de marxa sense quasi rastres de camí: Només la pista d'esquí per a pujar al Cap de Les Raspes Roies, restes de camí entre el Tuc de Moró i el Port de Rus, i entre aquest i el Tossal Raspes Roies de Rus.
Us en deixo algunes fotografies: