dilluns, 19 de juny del 2017

La Serrera pel nord, la via més llarga i fora de ruta

Seguint amb la meua història particular amb el pic de la Serrera, crec que he trobat la manera d'arribar-hi més llarga, fins al moment, per la seua vessant nord. Bona estona fora de camí... potser es pot comparar amb la seua carena est. Ja el viatge en cotxe és prou llarg:
Quedem el dissabte al matí amb en Josep B. a Oliana. D'allí ens dirigim a la Cerdanya. Quan arribem a la frontera, agafem direcció oest, cap al coll de Porta per la carretera N20 fins a Les Cabanes. Allí, ens desviem cap a Aston i agafem la carretera que porta cap al refugi de Rulhe. Abans d'arribar-hi, a la cua de l'embassament de Riet i al cantó de la central, just en un revolt ben tancat a l'esquerra, deixem el cotxe:





Del mateix revolt, en surten les restes d'una pista en baixada. Al cap d'uns 20 metres, a la nostra esquerra, veurem un pont que és l'inici de la sortida. Estem tot just a 1.100 metres d'alçada. La primera part del camí és l'agradable ascensió pel mig d'un bosc preciós. El principal problema és trobar el camí de tantes restes de fullaraca que ocupen el terra. Però hi ha trampa: unes marques de color verd permeten resseguir-lo prou bé.




Arribem a un punt on hem de perdre uns 50 metres de desnivell i anar a trobar aquest pontet que salva el riu Quioulés:

Hem fet una mica menys de la meitat del desnivell, però a partir d'ara, aquest es guanya més a poc a poc que en la primera part... i el recorregut es fa una mica llarg:
El camí ens porta a la vora d'unes construccions hidràuliques després de passar per sota d'una tuberia de tamany considerable. Ja no hi ha senyals verdes, però el camí és bastant clar. A la vora de la construcció, el camí es fa ample i molt pla durant un bocí. Al final d'aquest bocí pla veiem una construcció que ens sembla el refugi, però no, és alguna altra construcció hidràulica. Una fita abans d'arribar-hi ens indica que hem de deixar el camí ample i girar a l'esquerra, altra volta per sender. Poc després arribem a un pla que sembla expressament posat per tenir-hi un refugi, però no el trobem pas.
 Finalment, arribem a un altre pla, on ara sí, ja veiem el refugi de Quioulés:
Hi arribem després de 2.15 h. de caminar, amb poques parades. Hi ha dues portes. La dreta no està tancada amb clau, però és l'habitacle pel pastor que arribarà més tard. La nostra és, doncs, la de l'esquerra:

El seu interior és prou digne. Hi ha un habitacle amb llum elèctrica (hi ha dos panells solars a l'exterior), amb taules i llar de foc:

L'escala a l'esquerra de la llar de foc porta a l'habitacle superior, amb matalassos:
Passem la resta de la tarda mandrejant per dins i fora del refugi. Des del mateix, i en direcció sud, tenim bones panoràmiques. Al centre destaca el pic de l'Estagnol, de 2.567 metres d'alçada. D'ell se'n deriven dues valls. A la seua dreta, sudoest, hi ha la vall de la Sabine, que porta cap al pic de la Sabine (2.422 m.) i al de Thoumasset (2.741 m.), objectius més típics de fer des d'aquest punt. De fet, hi ha marcat un altre refugi en aquesta vall, cabana de la Sabine, a 1.981 m.
Però la vall que ens interessa a nosaltres és la de l'esquerra, sud sud, vall de la Coma de Senyac. Des del refugi, veiem al fons el pic de l'estany Mort i el dels Meners:



L'endema, de bon matí, comencem a caminar. Són les 6.05. Des del refugi es veu un pont, però aquest porta cap a la Sabine. Nosaltres anem en clara direcció sud i anem trobant rastres de camí que ens porten cap un pontet que salva el riu Rebenhe, que ve del port de Ransol.

Seguim sense problemes el camí fins la cabana Bela, que està tancada:

A partir d'aquí, canvia el panorama. No la direcció. Nosaltres continuem en clara direcció sud, no hi ha pèrdua. El que canvia és que el camí ja no existeix.  El panorama s'obre una mica i veiem el pic de la Coma de Senyac:
Hi ha diverses traces i algunes fites, però totes es van perdent en un moment o altre. Anem caminant fent més recorregut que desnivell fins que la vall gira cap a la dreta (oest) amb vistes a la bonica cara nord del pic de la Coma de Senyac:
Del pic de la Serrera, ni rastre, fins que, cap als 2.300 m. veiem la portella de la Cebollera, al centre de la imatge següent, amb neu:
I poc després s'obre el panorama, ja superat un esperó que baixa de la Coma de Senyac, i veiem la bonica cara nord del pic de la Serrera:
Una mica per sobre dels 2.400 metres d'alçada arribem a un estany sense nom que havia vist moltes vegades des del cim de la Serrera:


Al seu cantó hi ha una petita cabana metàlica, amb pany, però que trobem oberta:

Superat l'estany, ens encarem a l'únic bocí de neu que no podem estalviar-nos en el nostre camí cap a la Portella de Cebollera:

De totes formes, no el seguim fins dalt: Ens desviem a la dreta i, per una tartera descomposta i una canal secundària, vaig a parar uns 30 metres més a l'oest de l'esmentada portella. El Josep té unes rampes i ja no arriba a la Portella.
A la Portella ja estem a 2.656 metres d'alçada i se'ns obre el panorama cap a Andorra i la vall de Sorteny:
 Vista cap on venim:
 Començo a pujar l'ampla carena cap al pic de la Serrera:
I arribo al seu cim 4.45 h. després de sortir del refugi. Vistes cap al pic Estanys Vall del Riu (o de la Cabaneta) i l'Estanyó:
Cap a l'oest, la zona de la Pica, el Monteixo...
 I cap a l'est, la zona de la vall de Ransol:
Sorprenentment amb el bon temps que fa, només un trobo un home al cim, que em fa la corresponent foto:
Toca retornar cap a la Portella, cap al refugi, i encarar la penosa (pel cansament) baixada fins al cotxe. Podeu trobar el track de la pujada fins al refugi aquí, i del refugi fins al cim aquí.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada